disfressa

escriure és com posar-se una disfressa, convertir-se en un altre jo que parla a través meu, viure altres vides, crear-les, destruir-les, ser poderós en la pròpia insignificància, jugar a ser déu, jugar a les disfresses, com si fóssim nens imaginant el futur, com si en el futur les opcions encara fossin possibles

el tren

fa vint anys no portava ulleres i tenia una família una feina una vida.

avui la batalla està perduda i el tren ha marxat, i m’he de posar ulleres per llegir la carta que fa vint anys vaig enviar al meu jo de 40.

és una sensació estranya revisar racons del nostre passat.

no, els records no perden el tren.

la ciutat és plena de silenci

La ciutat era plena de soroll
l’embolic dels cables en passar el tranvia/ castanyes torrant-se en un foc viu/ unes botes trepitjen el terra mullat

Molt a prop, un nen fa les seves primeres passes,
i somriu
camina vacil·lant cap al futur

El fum d’una tassa de xocolata calenta (amb cafè i nata) entela la finestra.
Bigues de fusta i llençols de cotó,
pinto les parets de colors que m’aïllin del fred/
que cau silenciós

Enfonsada sota una manta, miro la ciutat
/la ciutat és plena de silenci/
i el temps passa de puntetes
per no molestar